ELOGI DE LA TRISTESA
Hi ha gent, segons m’han dit, que viu de l’aire.
Els uns viuen d’amor; d’altres, de somnis.
Alguns viuen gronxats per la utopia
que els manté arrecerats de les onades.
Hi ha qui viu de secrets o de mentides,
d’il·lusions, miratges i quimeres.
Jo juro que es pot viure de tristesa,
sentir-la com el vent que empeny la barca,
com la saba que corre per les tiges,
com la flama que crema fulles mortes;
una tristesa fonda i solidària,
compromesa amb la feina més feixuga,
com fidel cavaller vetllant les armes;
tristesa que somou i purifica,
que combat la desesma i la transforma.
No és immortal qui viu de la tristesa,
però ningú no ho és, visqui com visqui.
El tomb de les batalles. Papers de Versàlia, Sabadell, 2009