Ja instal.lat, la parella d'abans --que tornava a fer-se magarrufes i a somriure's amb aquella beneïda beneiteria dels enamorats de poc-- em quedava de biaix, però podia continuar veient-los la cara. No vaig trigar ni cinc segons a reconèixer-la: era la  Irene, segur, segur. Havien passat els anys i estava canviada. Però havia tingut prou temps per retenir la seva imatge i, sobretot, havia tingut massa temps per enyorar aquella imatge perquè pogués haver-hi cap confusió. Duia un vestit jaqueta de color fúcsia, una bossa de pell, sabates de taló, cares, sens dubte. El maquillatge era elegant, sense el més mínim excés i el pentinat revelava, no només bon gust, sinó una sessió de perruqueria recent. Tot plegat, prou diferent d'aquella adolescent dels texans sempiterns que jo havia conegut, enllà dels dies.

Vaig reviure, aleshores, amb  absoluta nitidesa, aquella tarda de    començaments d'estiu  en què la  Irene i  jo ens vam  estimar per    primer cop.   El moment en  què se'ns va  fer evident que  tot el    joc, un  punt ingenu, d'intuïcions, d'aproximacions  tàcites, de    silencis  carregats de  sensacions  que  no gosàvem  verbalitzar, desembocava  en  aquella  dolça  batalla cos  a  cos,  en  aquell    devessall de passió i de  tendresa.  Unes quantes hores més tard,  quan  els   últims  reflexos   del  capvespre   s'havien  escolat definitivament per l'horitzó  i la nit s'ensenyoria  de la ciutat    bulliciosa, vam  caminar pels carrers  amb un goig  indefinible a  frec de pell, un goig especial, únic,  que mai més no he tornat a  experimentar en cap altra circumstància de la meva vida.

   

Fragment del conte “Irene com un miratge”, inclòs al llibre Madrigal, La Busca edicions. Barcelona, 2001