Aturat al començament del carrer, al costat de la tanca d’entrada d’una torreta d’on sobresurten, exuberants, un llessamí blau i una buguenvíl.lea, recorda la primera vegada que va venir fins aquí. Quan va arribar al poble, va haver d’aturar-se un parell de vegades a preguntar per trobar l’adreça. Va acabar deixant el cotxe a la placeta de més avall i va pujar a peu un tros de raval que en aquell temps encara era a mig urbanitzar, on s’alternaven petites cases unifamiliars i solars amb pins, pollancres i acàcies inequívocament plantats bastants anys enrere. Recorda que era primera hora de la tarda d’un dia de principis d’octubre. Feia sol, però tota la nit anterior havia plogut i l’aire era diàfan, d’una finor exquisida. Aquell dia se sentia alegre, vital, amb una insòlita jovialitat que el feia més extravertit i loquaç que de costum.
D’aquella tarda ençà s’han escolat quinze anys, potser setze. Avui, decididament, el seu ànim no és el d’aquell dia. Fa unes quantes setmanes que l’envaeix una mena d’inquietud que no acaba de desxifrar ni de controlar. Li costa de concentrar-se en la feina i el pensament li fuig sovint a la recerca de persones i de situacions que l’acció artera del temps prova de dissoldre en el magma del passat.
Avui mateix, després de provar unes quantes vegades sense èxit de contestar una carta d’un col.lega de Milà, en Francesc Bagunyà s’ha aixecat d’una revolada de la butaca, ha dit a la secretària que ja no tornaria fins l’endemà, ha baixat a l’aparcament a buscar el cotxe i, com guiat per un ressort automàtic, ha enfilat el camí del poble on viu la Maria Rosa.
I ara s’està aquí, palplantat a un centenar de metres de la seva porta, evocant aquella primera visita com si esperés recuperar les engrunes d’aquell entusiasme, d’aquella alegria de viure que en una altra ocasió l’impulsava i que ara gairebé no reconeix. Camina el tros de carrer que el separa de casa de la seva amiga, aquella torreta envoltada per un petit jardí que els vespres d’estiu s’inunda amb la flaire de la ruda i de la mareselva, i on a ell li agrada d’estar-se perquè li fa l’efecte que el temps hi llisca més a poc a poc.
Fragment de la novel.la Millor actriu secundària, Edi-Liber. Barcelona, 1997