Selecció d’articles sobre l’autor

   

LLEGAT DE CORATGE, per XAVIER BORDANOVA

LA PENÚLTIMA ILLA O LA RECERCA DEL SOMNI, per LAURA SERRADELL                                                                    

ENTRE EL VITALISME I LA MITOLOGIA, per CARLES DUARTE

LA NOVA NOVEL·LA CATALANA, per SANTIAGO CUCURELLA

LA UNESCO SOTA LA LUPA, per JOAN JOSEP ISERN                                                      

UN MADRIGAL BEN AFINAT, per CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH

ELS ULLS CONTRA EL TEMPS, per TXEMA MARTÍNEZ INGLÉS

DES DE LA MADURESA, per XAVIER GUAL

LA FI DELS DIES LLARGS, per JORDI MATA

EL PAÍS DE LA NOVEL·LA, per  JOAN TUDELA

UN NOM, UN MÓN: MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ, per XEVI PLANAS  

CAL PRENDRE EL FRUIT DEL TEMPS MALALT, per JORDI LLAVINA

ENCETAR LA POMA. ESCRITS SOBRE CULTURA, per JOSEP MARIA RIPOLL 

També us recomanem...

 

LLEGAT DE CORATGE

A influx del perigeu

Miquel-Lluís Muntané. Dalmau editor, Barcelona 1985

 

“Mai les paraules poden arribar a copsar en tota la seva profunditat els sentiments humans, igual que una traducció no pot arribar a reflectir exactament l’original”. Això em comenta en Miquel-Lluís mentre intentem desxifrar quin és el corrent de sentiments i de reflexions que ha generat la seva obra literària i, particularment, el seu darrer recull de poemes, A influx del perigeu.

Parla a poc a poc, fent pauses, corregint i matisant constantment el que diu, donant-me poemes, citacions, frases a llegir, exaltant-se i redreçant-se, deixant-me penetrar en un món poètic complex, a contracorrent amb les tendències literàries imperants, a contracorrent amb la desencisada ideologia dominant: el combat, l’amor, els princips ètics, el coratge avalat per la consciència d’una realitat anorreadora: “Una taca de sang / ha esquitxat, impensadament, / el blanc immaculat del llibre de poemes”.

Deixant escolar-se la tarda, Miquel-Lluís Muntané explica la seva situació intermèdia entre els corrents poètics destacats. Els que tenen 5 o 7 anys més es recreen en la desesperança, en la seva crisi de valors, mentre que els que tenen 5 o 7 anys menys, que comencen a publicar, reividiquen la lluita i l’optimisme. Ell, a punt de fer els vint-i-nou, pretén ser rigorosament fidel a la seva manera d’entendre la vida / poesia, però té pròxim el llançament de la tovallola dels seus immediats predecessors. És per això que el seu combat pren com a blanc el plany derrotista, l’autocompassió vana: “No tenim temps per a la queixa inútil”. “L’enyor ens cau dels dits com una fruita / i panteixa el coratge, part dessota / de la crosta resseca de l’espera”. La seva anàlisi sagaç de la humanitat l’ha portat a construir el personatge d’Ixelva, que sovint treu el cap en la seva obra. Aquest personatge encarna a aquell qui ha paït còmodament totes les pressions d’una societat consumista, anorreadora, per a qui tot i tothom té un preu, aquell qui nega tota possibilitat de canvi, d’evolució. Teresa Pàmies, que ha prologat el llibre fugint alhora “de la introducció erudita” i de “l’elogi d’una persona coneguda”, fa esment d’aquest tret fonamental en la poesia ‘en Miquel-Lluís: “Quants neguits, quanta ràbia, quants anhels de justícia, quanta esperança i quanta revolta conscient teníem en comú. I amb quina concisió i bellesa literària ho expressava Miquel-Lluís Muntané! Seria jo capaç de traduir en un prefaci les sensacions que em produïa?”

L’amor, el temps, la terra, la quotidianitat assoleixen sempre una dimensió comuna, pública, solidària, oberta enfora i unida sempre per la voluntat de treballar un projecte comú. Es tracta d’una dimensió, d’un alè, d’una convicció íntima que traspassa totes les vivències, totes les paraules, per sobre de qualsevol realisme catastròfic o mòrbid amb el recreament del qual alguns creuen que esdevenen més progres.El lirisme, en Muntané, és innat; la presa de postura per transformar les coses és fruit d’una reflexió racional. El poeta cerca l’equilibri, la interacció entre els dos conceptes que es presenten junts a la seva extensa obra poètica.

 Miquel-Lluís Muntané fa diverses col·laboracions periodístiques i dirigeix la revista Saba Poètica, treballant sempre en diversos fronts de la nostra cultura. Té publicats cinc llibres, entre els quals un de narracions, a més de la participació en diverses obres col·lectives. A Fulls impermeables (de la Col·lecció Impermeable, editada per El Mall), trobem la primera part del recull Llegat de coratge, la segona part del qual trobem inclosa en aquest darrer llibre, un dels quals l’autor està més satisfet. Un darrer vers? “La nostàlgia es cria en terres ermes; / provem si som a temps d’engendrar l’alba”.

   

                                                                         XAVIER BORDANOVA

                                                                         El Noticiero universal, 6 de juliol de 1985

 

 

 

LA PENÚLTIMA ILLA O LA RECERCA DEL SOMNI

Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) és un escriptor polifacètic, ja que,  a més de conrear diversos gèneres literaris, ha fet traduccions i publica freqüents col·laboracions periodístiques i de crítica en mitjans de comunicació. Amb data de 1993 s’ha editat la seva segona obra teatral, La penúltima illa, dins la col·lecció Catalunya teatral de l’Editorial Millà. Aquesta obra, que es va estrenar a Barcelona l’any 1992,  és representada en l’actualitat en diverses ciutats de Catalunya pel grup de teatre penedesenc El Sac.

A l’obra trobem un professor universitari (Vicenç) a qui la tornada a casa de la seva única filla (Olga) trasbalsa tots els esquemes d‘una vida aparentment plàcida, i posa de manifest un lligam tan intens entre tots dos que els esdeviments es precipiten fins al punt de fer perillar les relacions amb Gisela i Ferran (les respectives parelles). Tanmateix, en un dels passatges més intensos, Vicenç recorda a la seva filla “que hi ha altres illes, altres aires, i que la ratlla de l’horitzó avançarà sempre al mateix pas que avancis tu”. D’aquí ve, doncs, el títol de l’obra: queda obert el camí cap a l’esperança, sempre hi pot haver, enllà dels somnis, una illa que permetrà als personatges trobar la felicitat.

Subjacents al conflicte que planteja, no costa gaire de resseguir-hi alguns dels trets constants en l’obra de Miquel-Lluís Muntané: l’angoixosa complexitat de les relacions humanes, el llast de les contradiccions i, alhora, l’inconformisme que sempre malda per obrir una escletxa última d’esperança. Com escrivia molt encertadament Xavier Pérez en el programa de mà de l’estrena, es tracta d’un “generós exercici de solidaritat amb una humanitat propera i contemporània”. La penúltima illa, certament, combina un intens entramat d’emocions amb una estructura escènica hàbil i un llenguatge impecable que en fan una peça d‘innegable interès per als bons afeccionats a l’art dramàtic.

   

                                                                    LAURA SERRADELL

                                                                    Serra d’Or,  novembre de 1994

 

   

ENTRE EL VITALISME I LA MITOLOGIA

Miquel-Lluís Muntané, El foc i la frontera.

Rúbrica editorial, El Prat de Llobregat, 1997.

 

Muntané és un escriptor complet, que ha practicat gèneres diversos i que és autor d’una obra extensa. Muntané és una figura d’una gran dignitat dins el nostre panorama literari pel rigor i la maduresa que caracteritza la seva producció.

El foc i la frontera és un llibre coherent amb la seva sòlida trajectòria poètica, que fins ara es componia dels poemaris L’esperança del jonc (1980), Llegat de coratge (1983), A influx del perigeu (1985) i L’altra distància (1994).

A El foc i la frontera, hi retrobem l’equilibri i la mesura en la forma, la cadència que ens indueix a la introspecció, un acurat i minuciós treball de llenguatge, cercant sempre la paraula justa, usant, quan s’escau, la rima i el joc formal, i també aquella mirada intel·ligent i colpidorament humana, de la saviesa adquirida per la lúcida manera d’examinar la pròpia experiència.

Dins El foc i la frontera hi ha alguns dels millors poemes de Muntané. Em refereixo, si més no, a “Carta de navegar” i a “Les hores fèrtils”, un text (per fer bugada / del tedi sord que ens vincla l’espinada. / I, si no, per no res.”) que resumeix i tanca  d’una manera esplèndida el poemari.

Però és a tot el llibre que Muntané se’ns mostra com un veritable artista de la paraula, capaç de construir imatges bellíssimes (“Al fons d’un cel de paper blau / va treure el cap una lluna molt blanca”), i com un poeta d’una gran qualitat: als poemes més onírics i màgics (“Arrecerat al llit / no veuràs l’alquimista reptant el centaure”), on Muntané treballa d’una manera reeixida materials vitals i mitològics, fins als poemes més personals, més amarats de tendresa (“Sortir al carrer com qui refà una carta. / O, si ho vols dit amb un sol mot només, / estimar-te”).

El Muntané més corprenedor i potser el més actual és, tanmateix, el poeta dels versos on domina una certa tristesa no exempta d’escepticisme, però ben allunyada de l’agror o el ressentiment (“li planta al cor un esqueix de tristesa”). És el Muntané, de vegades irònic, que ens diu: “I em demanes de què et moriràs?”, o que, en uns versos delicats, escriu: “Aixecà els ulls i no hi hagué sorpresa; / amants i còmplices, ell i la tristesa / es feren nit tots dos.”

Que quedi clar: Muntané no és un poeta nostàlgic. És un poeta plenament modern, que reflecteix i s’adreça a l’ésser humà que ha viscut una transformació profunda dels seus coneixements i de la seva forma de ser, per la influència creixent que hi exerceix el desenvolupament tecnològic, que afecta directament les formes de comunicació, amb un clar reforçament de la individualitat, de l’esperit crític, conscient, a cops d’una manera desesperançada, dels propis límits. Davant d’això, Muntané no es refugia en l’expressió melangiosa, sinó que se’ns manifesta com un veritable humanista, compromès amb la nostra matèria essencial, amb la nostra mirada més íntima, i també amb la cultura i la defensa dels valors cívics.

L’obra de Muntané és una reivindicació de l’actitud, que enalteix la condició humana, d’assajar la comprensió d’un mateix, que aspira a realitzar el seu propòsit: “S’afina la comesa: / enmig la runa del fracàs previst, / trobar la saviesa.” El foc i la frontera és un llibre valent, escrit honestament, una obra que confirma el valor i la vigència de l’obra literària de Miquel-Lluís Muntané.   

 

    

                                                                                 CARLES DUARTE

                                                                                 Avui, 5 de juny de 1997

 

 

 

LA NOVA NOVEL·LA CATALANA

Miquel-Lluís Muntané

Millor actriu secundària

Edi-Liber. Col·lecció de Tinta, 11

Barcelona, 1997.

 

Coneixíem la brillant activitat periodística  de Miquel-Lluís Muntané, bàsicament a través de la seva tasca al diari Avui, a les revistes Cultura i Serra d’Or i a Saba Poètica, publicació de la qual va ser director. És conegut també el seu compromís cívic a partir del seu treball a la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO, que presideix des de 1995. I també com a autor teatral, tasca que sens dubte l’ha influït força en la redacció d’aquesta primera novel·la que suara ressenyem.

Amb Millor actriu secundària, Miquel-Lluís Muntané ens mostra la seva faceta –desconeguda fins ara, però força reeixida—de novel·lista, un gènere al qual s’apropa a través de la narrativa curta. És a dir, d’aquests llibres de lectura ràpida que tan plaent ens fan una tarda de diumenge o un parell de viatges en tren de rodalies, ja que ens permeten viure el principi i el final d’una història sense els ensurts i la retòrica a què ens tenen acostumats algunes versions aberrants de la narrativa que sovint no tenen cap altre destí que convertir-se en guions per a sèries televisives.

Usant la tècnica dels capítols breus, Miquel-Lluís Muntané ens passeja per un univers de situacions protagonitzades per gent normal i corrent amb la qual el lector es pot sentir identificat. Protagonistes de situacions perfectament versemblants, converteixen la Maria Rosa, una escriptora que ja s’allunya dels anys de joventut, en el centre d’atenció de l’obra en esdevenir la millor actriu secundària de la seva pròpia vida, a través d’escenes entranyables construïdes amb un llenguatge acurat que Muntané usa magistralment per descriure situacions i interioritats que, per la seva credibilitat, li  donen a la novel·la un toc de realisme que s’agraeix.

Som davant d’una novel·la urbana –tal com ara es porta en la narrativa catalana— però allunyada de les vulgaritats pròpies del gènere conegut com a novel·les de bar, ambientades en la decadència deconstructiva que sembla que ens ha deixat en herència la postmodernitat.

Tant de bo no sigui aquesta una flor d’estiu i l’obra narrativa de Muntané tingui continuïtat. La novel·la catalana necessita urgentment un relleu generacional, i Muntané es troba en perfectes condicions per a encapçalar-lo, a fi de poder-nos alliberar de les patums de sempre que viuen de saber rendibilitzar hàbilment cops de sort, glòries passades o –per què no dir-ho?— mecenatges impagables en els moments més oportuns.

                                                                        SANTIAGO CUCURELLA

                                                                         El 9 Nou, 14 de març de 1998   

 

 

LA UNESCO SOTA LA LUPA

Miquel-Lluís Muntané.

UNESCO. Història d’un somni.

Rúbrica Editorial. El Prat de Llobregat, 2000

 

A part de la seva faceta d’activista cultural i de promotor de múltiples iniciatives col·lectives, a poc a poc l’escriptor Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) va aplegant una bibliografia cada vegada més àmplia en què podem trobar gèneres tan diversos com l’assaig, el periodisme, la biografia, el teatre, la narrativa o la poesia. Ara acaba d’arribar a les llibreries la seva darrera producció, la que fa el número tretze. Un assaig dedicat a una entitat que l’autor coneix de ben a prop: la UNESCO.

Amb la seva experiència de president durant uns quants anys de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO, poques persones millor que Miquel-Lluís Muntané podrien fer un retrat més fiable i complet d’aquesta entitat fundada el 1946, tot just acabada la Segona Guerra Mundial. Un retrat, doncs, que l’autor escriu a partir de la vivència però també la reflexió i en el qual no està exempta la crítica. Perquè només allò que es coneix pot ser estimat. I només el que s’estima pot ser criticat amb eficàcia i coneixement de causa.

Un llibre complet

Malgrat la seva brevetat, UNESCO. Història d’un somni és un llibre complet que té la rara virtut de la mesura justa. Comença fent un repàs del context històric en què es va fundar l’entitat, continua amb un capítol dedicat a la Declaració Universal dels Drets Humans i de seguida entra a analitzar les relacions de Catalunya amb la UNESCO. Unes relacions que s’inicien a través del Club d’Amics de la UNESCO de Barcelona (1960), del Centre UNESCO de Catalunya (1984) i de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO.

Dedica també un important nombre de pàgines a retratar la situació de l’entitat avui, tant pel que fa a les àrees d’actuació en funcionament com al que l’autor qualifica de desafiaments pendents. Uns desafiaments relacionats amb cinc assumptes molt concrets: la denominada “societat planetària”, la sostenibilitat del desenvolupament, els nous aspectes del treball i del lleure, la cultura de la pau i la sempre pendent lluita pels drets humans.

Hi ha dos capítols especialment destacables a UNESCO. Història d’un somni. El primer és el dedicat al reconeixement exterior oficial de les entitats UNESCO de Catalunya en col·lisió amb les entitats espanyoles. Una assignatura pendent que Miquel-Lluís Muntané qualifica de “repte permanent” i de la lectura del qual es desprèn –per dir-ho delicadament—que no sempre a Catalunya li toquen els millors companys de viatge. El segon és el capítol que clou el llibre en el qual, sota l’epígraf De cara al futur, l’autor formula un parell de suggeriments en clau crítica. El primer suggeriment incideix en la línia de millorar la representació de les cultures que no tenen darrere seu la influència i el suport polític que atorga un estat. El segon és una crida a la UNESCO perquè contribueixi a facilitar als ciutadans elements que els ajudin a descodificar l’allau ingent d’informació que reben cada dia per tal que puguin fer-ne una interpretació vàlida i esdevenir, d’aquesta manera, persones més capaces d’analitzar i de criticar.

Amb la contundència de la raó i amb la delicadesa de l’home avesat a escriure poesia Miquel-Lluís Muntané, home apassionat per les paraules però compromès amb els fets, ens introdueix en la història de la UNESCO. Aquest somni que ell coneix i estima amb la confiança posada en un futur de solidaritat, de civisme i de pau que entre tots hem de maldar per fer possible.

                                                          JOAN JOSEP ISERN

                                                          Avui, 16 de novembre de 2000    

 

 

UN MADRIGAL BEN AFINAT

Com que l’amor ha de ser una cadena, i per a un escriptor o escriptora l’anella de la cadena pot materialitzar-se en el fet de parlar del llibre d’algú altre, em permeto la llibertat de parlar-vos d’un llibre que m’ha colpit. La meva és una intervenció puntual, perquè ja hi ha persones –algunes de benvolgudes i admirades per mi—que en parlen, de llibres, en aquest diari. Com a justificació “afegida”, diré que l’autor va posar a una filla seva el nom de Vinyet, la qual cosa no deixa de ser xocant tractant-se d’un escriptor barceloní que no té res a veure amb Sitges llevat d’una cosa –potser la més petita i alhora significativa-: que de tota la vida n’ha estat seduït. I de coses petites i significatives va la literatura d’en Miquel-Lluís Muntané. He gaudit d’un llibre gratificant on les aparences enganyen, o més ben dit, la manca d’aparença, perquè els contes de Madrigal han desfilat sota els meus ulls com els aparadors de botigues discretes sense llums de neó ni reclams publicitaris ni profusió de colors que atreguin el vianant. Botigues, però, en les quals s’hi pot trobar un amplíssim ventall de productes: reflexions sobre l’amor, la desconfiança, el fracàs, la sensualitat, la recança, la il·lusió, la incomunicació, el dubte... Reflexions extretes de la realitat però amb lent d’augment i des dels topants més íntims i “aparentment irrellevants” de l’ésser humà. Són contes el final dels quals no t’arrenca un gest de sorpresa sinó l’esbós d’un somriure còmplice. Contes amb una trama senzilla que, més que trama, és una alenada que condueix sentiments, que ens interroga amb valentia i esquivant l’obvietat.

En Miquel-Lluís ha construït els contes parant atenció no només als replecs més ocults de la sensibilitat humana sinó també als de les situacions més quotidianes, i confiant que sempre hi haurà un lector que llegeixi aquestes històries amb la lent d’augment que ell ha emprat per escriure-les. ¿Com aconsegueix, l’autor, amb arguments tot just insinuats –i dic “insinuats” no pas com a mancança, sinó com a opció literària— parlar de tantes coses que ens són properes a tantes persones? No ho sé pas, però sens dubte té una capacitat especial de copsar aquestes coses i traslladar-les a una veu molt personal, sòbria i fidel a si mateixa, i una elegància narrativa integrada en l’esperit de les històries que explica. Aquest recull m’ha atrapat, i un cop comprovada l’alta qualitat narrativa del conjunt de relats, reconec que n’hi ha hagut que m’han deixat un rastre estel·lar, com és el cas de Sílvia i els amants, on una adolescent escolta la crida del cos per primera vegada a través d’una anècdota de perfils subtilíssims; L’opció de Ioannis Garavoulis, que planteja el dilema intel·ligent d’un escriptor, amb una intencionada ingenuïtat; Una cita a les deu, on es constata amb un punt d’amargor que en el joc de les desconfiances còmodes tots els jugadors hi perden. I, sobretot, Una mena de fracàs, que posa en evidència, amb una magistral simplicitat, l’arrel de certes vergonyes socials.

En resum, una composició entre irònica i poètica, un madrigal “cantat” impecablement pels seus personatges, i baixet, a cau d’orella, que és com més costa d’afinar.

 

                                                     CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH

                                                      L’Eco de Sitges, 18 de maig de 2002

 

 

ELS ULLS CONTRA EL TEMPS

Miquel-Lluís Muntané

Migdia a l’obrador

Pagès Editors, Lleida 2003

 

A la meitat del camí, en ple migdia enlluernador sobre totes les coses, Miquel-Lluís Muntané fa una parada tècnica  des de l’obrador on es cou el nostre pa de cada dia, el pa de la vida i la poesia, l’art... “per provar d’explicar-ho”. És aquest un llibre de constatacions, una indagació en el pas del temps, un joc amb les busques del rellotge, tant les aturades com les que van endarrere i endavant. Però qualsevol mirada, que és com una aigua que es dóna a beure –diria Andrade--, té el perill de la nostàlgia, de les falses esperances, de la negror que busca infructuosament la llum del demà i de l’ahir: Muntané, poeta savi en la forma i en el fons, coneix de sobres els perills que les mentides de la poesia ens ofereixen, ens els posa a l’abast de la mà, i per això gira el seu discurs cap a una òptica vitalista i revitalitzadora dels ulls del lector i de la realitat mateixa. És un poeta, a la manera d‘un cert Guillén i del color llunyania de l’Ungaretti menys religiós, que explota i fa esclatar la mirada intensa i detallada, com si ens digués, a mig camí del crit i el xiuxiueig (vull dir produint un efecte de pèndol entre aquests dos pols sagrats), que valen la pena les coses més petites perquè hi reposa la grandesa que només podem conformar-nos a intuir. La vida és en si mateixa una revelació, i la poesia, la manera d’explicar aquesta revelació.

En sis parts, Migdia a l’obrador dóna fe de l’ordre del temps i de la seva caòtica i tanmateix i finalment ordenada disposició. Hi trobarem, doncs, d’un mode suau i elegant però altament traïdor i incisiu, rere una copa de celebració amb el just contrapès de conflicte moral irremissible, la recuperació dels instants perduts (“Contrallum”, “Final d’estiu”), les preguntes sense resposta o amb la justa resposta que voldríem defugir (brillants reflexions sobre la condició de l’ésser com ara “Cronos”, “Consciència de l’aigua” o “Adagio”, un poema pel qual sento debilitat), la descripció bella i tendenciosa per analògica (“L’heura obstinada”, un gran poema, o “Lluna d’octubre”) o els correlats, vida objectivada a través d’altres personatges (com l’esplèndid “La solitud del capità”, que tanca el llibre). I tot amanit amb un to deliberadament senzill i directe, bressolat per una música, una oïda, com n’hi ha poques, ritmes decasíl·labs a tall d’espases lluents contra el vespre.

Poeta de celebració de la vida, poeta amorós i intel·ligent, poeta de constatació més que d’indagació, Miquel-Lluís Muntané ens ha fet a mans un llibre de contrallums on podem perdre’ns i retrobar-nos. I això ha de ser també la poesia: una pèrdua primer, una supervivència després.

                                                    TXEMA MARTÍNEZ INGLÉS

                                                    Caràcters, octubre 2003

 

 

DES DE LA MADURESA

Miquel-Lluís Muntané

Migdia a l’obrador

Pagès editors, Lleida, 2003

 

Al seu nou llibre de poemes, Miquel-Lluís Muntané repassa les emocions viscudes en el passat i les analitza pel sedàs de l’escepticisme, des del present, i com a modus vivendi del que queda per fer a l’obrador.

Ens trobem davant un llibre de poesia que ens transporta al punt en què l’experiència ens fa ser una mica savis i, alhora, escèptics amb la realitat que ens envolta. Quan ens trobem “al mig del camí de la nostra vida”, ja hem deixat enrere moltes de les antigues ingenuïtats i tendim a aplicar a tot un punt d’ironia que ens permeti avançar amb serenor fins al crepuscle. Aquest és el punt de partida de Migdia a l’obrador, en què Muntané, analític i expert en la tria dels mots, fa un repàs als anys de joventut per, tot seguit, girar la vista cap a un futur de maduresa i distància davant els atzucacs que comporta el pas per la pròpia vida.

El treball fet a “l’obrador” el configura un total de trenta-sis poemes dividits en sis parts de sis poemes cada una. En el seu camí topem amb un “Cronos” que ens marca l’inexorable i tirànic pas del temps, nombrosos moments plens de sensualitat en què també se’ns permet conèixer “La solitud del capità”, que un dia, arraulit vora el foc, recorda els instants viscuts. Són records concrets, petits, però que reapareixen en el temps amb un toc de melangia i plaer contingut. Miquel-Lluís Muntané salta de puntetes per històries llunyanes, com a “Contrallum”, “Els rius d’Àfrica” o “Carnet de ruta”. En d’altres, més narratius, hi afegeix uns certs elements de misteri, com a “Prêt-à-porter”, “Tres a la foto” o, especialment, a l’impactant “John & Carol’s blues”. L’autor també juga amb la nostra complicitat, com és el cas d”Analogies”: “Les vides són com les ciutats: / hi ha zones amb jardins, per presumir-ne, / per mostrar als forasters. (...) El gran repte és trobar / els camins amagats / que porten fins al cim de la muntanya.” A “Retrat robot” planteja dubtes que obtenen resposta, en part, a “Inventari”, on el poeta conclou que ens cal  “La poesia per provar d’explicar-ho”.

                                                           

                                                                   XAVIER GUAL

                                                                   El Temps, 20-26 d’abril de 2004

 

 

 

LA FI DELS DIES LLARGS

Autor: Miquel-Lluís Muntané

Editorial: La Busca Edicions, maig 2005

Pàgines: 156

 

Els llibres al voltant de personatges adolescents o joves que busquen una identitat o un lloc al món han esdevingut, com tant d’altres gèneres, la còpia d’un format tronat o la transposició de films nord-americans amb protagonistes empaitats per algun trauma. Sortosament, La fi dels dies llargs s’escapa del clixé i beu en els orígens dels relats estructurats sobre el tema del viatge iniciàtic i els trasbalsos que comporta en la persona tot gran canvi. Víctor, un noi veneçolà descendent de catalans, visita la terra dels pares i altres indrets de la Mediterrània i hi descobreix un seguit de sensacions humanes i culturals que faran de la seva aventura catalana un episodi curiós, perillós i amb un punt kafkià. Muntané desmunta amb senzillesa uns quants tòpics sobre la visió plàcida d’un país sovint venut com a mercaderia turística, i basteix una trama subtil i eficaç que obliga a rellegir amb cura allò que en una lectura superficial podia semblar descriptiu i prou. Intriga i delicadesa, doncs, en una història realista, agraïda i no exempta de sorpreses.

                                                                

                                                                    JORDI MATA

                                                                    El Triangle, 13 de juny de 2005

 

 

EL PAÍS DE LA NOVEL·LA

El país de la novel·la és el país on tots els personatges tenen el dret a ser compresos. És, també, el país on explorem com a humans totes les possibilitats de l’existència. Terra de ficció? Sí. I què? Només la ficció és veritat. El país de la novel·la és, doncs, un escenari seriós –en el més bon sentit de la paraula— i n’hem de parlar seriosament. Més encara si ens trobem com a lectors davant d’una novel·la rodona.

Novel·la rodona: que no hi sobra ni hi falta res. Novel·la rodona: que l’ambició literària que l’ha inspirada encaixa bé amb el resultat final que apreciem a l’hora de llegir-la. Aquest és el cas de La fi dels dies llargs, obra de Miquel-Lluís Muntané, que acaba de publicar La Busca edicions.

El francès, amb el sentit de la precisió que el caracteritza, diferencia entre roman (novel·la llarga) i nouvelle (novel·la curta). La fi dels dies llargs és, pel que fa a l’extensió, una nouvelle. És, també, una novel·la epistolar.

És sabut que la novel·la és un gènere narratiu europeu que té precedents notables que arriben fins al segle XVI, es desenvolupa durant els segles XVII i XVIII i arriba a la plenitud en el segle XIX; després, durant el segle XX –i també durant els primers anys del segle XXI— esclata i es dedica a explorar els seus propis límits. Miquel-Lluís Muntané, a La fi dels dies llargs, explora els límits de la novel·la epistolar. No ens presenta cartes encreuades entre dos o més personatges. Tampoc no ens mostra un recull de cartes d’un únic autor. Tota la novel·la és una sola carta que el protagonista principal, que anem coneixent més i més a mesura que avança el relat, adreça a una dona la identitat de la qual no sabrem fins a les últimes ratlles.

La fi dels dies llargs és, també, l’aventura d’un viatge. Quina novel·la no ho és? Ja els precedents més il·lustres de la novel·la són l’aventura d’un viatge: L’Odissea d’Homer, L’Eneida de Virgili, La Divina Comèdia de Dante i El Quixot de Cervantes (considerat per Kundera l’obra fundacional de la novel·la moderna); tots quatre són llibres de viatges. La fi dels dies llargs és, també, la història d’un viatge. Un viatge físic: Víctor Vidal, el protagonista, nascut a Caracas de pares catalans, que exerceix a Veneçuela la seva professió de fotògraf, als vint-i-vuit anys decideix visitar la terra dels pares. També un viatge a través del temps: el temps fet biografia dels personatges i el temps viscut en present en una determinada època de l’any, la que precedeix l’arribada de la fi dels dies llargs. Però, sobretot, un viatge interior, que canviarà l’ànima del protagonista: l’ànima humana és sempre el tema de fons d’una novel·la. 

La veu literària de Miquel-Lluís Muntané ve de lluny. Com a novel·lista, és autor d’una altra nouvelle, Millor actriu secundària. I com a poeta té una producció d’un altíssim nivell, que va fer el cim al seu últim poemari, Migdia a l’obrador. També és notable la seva obra com a dramaturg, assagista i articulista. I no ho diríem tot si no hi afegíssim que Miquel-Lluís Muntané és un gran activista cultural, que ha impulsat amb èxit tot d’iniciatives en el món de l’associacionisme cultural i dels premis literaris.  I és, també, un home que fa política.

Però, com a bon novel·lista que és, Miquel-Lluís Muntané no cau en cap maniqueisme, ni tampoc en cap ideologisme. Ell sap, com sabem nosaltres, que el país de la novel·la és el país on tots els personatges tenen el dret a ser compresos. Sap que és el país on explorem com a humans totes les possibilitats de l’existència. Sap que la ficció és el camí més recte per arribar a la veritat. No pas a cap veritat absoluta, és clar, sinó al mirall trencat de la veritat de la vida.

                                                                                 JOAN TUDELA

                                                                    Sud  núm. 8. Hivern  2005.

 

 

UN NOM, UN MÓN: MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

Henry Miller, que estimava la descoberta de nous indrets i vivia molt obert a interioritzar les experiències dels viatges, va sentenciar: “Els humans portem al fons dels ulls algun reflex de tots els paisatges que hem vist.” Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) cita aquesta frase en l’última pàgina de La seducció dels rius, que acaba de publicar Abadia Editors. El subtítol, Diari d’un barceloní a Girona, deixa ben clar a quin gènere s’adscriu aquest llibre. Després d’haver escrit una quinzena d’obres de poesia, teatre, narrativa breu i novel·la, Muntané ha provat sort en la literatura del jo. L’estiu passat es va instal·lar trenta-quatre dies a Girona amb la seva família. Empès pel desig que la memòria de les imatges de Girona l’acompanyés en el temps amb la penetració apuntada per Miller, va prendre nota dels estímuls que li proporcionava cada dia la ciutat. El resultat d’aquest exercici és La seducció dels rius, un diari breu i modest, que projecta sobre Girona una mirada que transcendeix la del visitant i s’acosta a la del resident, malgrat que en trenta-quatre dies d’estiu no és fàcil fer-se una idea de com és la ciutat els dotze mesos de l’any. La perspectiva de no gironí concedeix a Muntané una distància per valorar la ciutat que li permet mirar-se-la amb uns ulls no contaminats per l’habituació. De fet, l’estigma del costum amb què cadascú es mira el lloc on viu només es deu poder salvar si passa una llarga temporada lluny del seu domicili i hi torna amb la capacitat de contemplar aquell paisatge amb ulls de foraster.

Més enllà de les impressions que li causa la ciutat dels quatre rius, Muntané incorpora també al seu diari reflexions sobre les propostes culturals que més l’atrauen i pensaments que li suggereix l’efecte de l’atzar en la vida quotidiana. En una passejada, una de les seves filles perd un ninot de plàstic que duia a la mà: “Hem refet un tram del camí, però no l’hem trobat. Un dels aprenentatges que la vida ens obliga a fer, ja des de petits, és el de la pèrdua. Aprendre a perdre.”

                                                             

                                                              XEVI PLANAS

                                                              Presència, 12 al 18 de maig de 2006

 

 

CAL PRENDRE EL FRUIT DEL TEMPS MALALT

En més d’una ocasió –comentant, sobretot, llibres de poesia- m’he referit a les obres “que ens acompanyen”. Són aquelles que estableixen una entera complicitat amb el lector, que li obren un espai d’intimitat propici per a la reflexió i l’emoció. Per mi són títols que no pretenen imposar noves estètiques, que no aspiren a capgirar postulats ni a inventar noves maneres de dir, sinó que aprofiten el bo i millor de cada tradició i en fan una destil·lació particular. És condició sine qua non que siguin llibres ben escrits; i que palesin una cura amorosa pels detalls, i pel matís (malament rai, de la poesia que no aposta pel matís!). Que tinguin en compte, per descomptat, que un llibre és una manera de construir el món. Aquests que dic són llibres que, fent entrar el món dins les seves pàgines, es construeixen des del rigor i la sensibilitat.

Fa unes setmanes llegia el Cadaqués de Josep Pla. En les “Quatre paraules” preliminars, l’autor comença pronosticant que algun dia es deurà escriure, sobre aquest bell poble empordanès, “un gran llibre, complet, confortable, perfecte”. El tomb de les batalles, de Miquel-Lluís Muntané, no crec pas que sigui un llibre complet ni perfecte, però ¿de quants llibres ho podem dir, això?  (la hipèrbole no era un recurs estrany a l’escriptor Josep Pla). En canvi, sí que puc afirmar que el llibre és, de la primera pàgina a l’última, confortable. I que acompanya el lector.

Muntané ha publicat diversos llibres de versos. També ha escrit narrativa, teatre i assaig, però si hi ha un gènere en què excel·leix –i el prologuista Vicenç Llorca també ho creu així- , aquest es el gènere líric. L’expressió del títol fa referència a aquells petits gestos de la quotidianitat que determinen un canvi en la nostra vida (sovint, algunes batalles s’han perdut per detalls en aparença nimis, impredictibles, però que han acabat imposant la seva llei). El barceloní escriu una poesia de tall realista i moral –realisme íntim, se n’ha dit-, que pot recordar, posem per cas, la que escrivia els anys seixanta l’oblidat Xavier Amorós o la que va escriure tota la seva vida un mig clàssic de la nostra literatura, Jordi Sarsanedas. És una poesia centrada en la “natura de les coses” –com llegim en el poema La gent feliç-, que reflexiona sobre la influència que “les coses” exerceixen sobre la nostra consciència.

Muntané ens dóna versos magnífics: “Tan segura és la mort d’ella mateixa / que ens atorga una vida d’avantatge”. Divideix el llibre en tres parts, però cada una de les parts no compta amb un únic color temàtic. Hi ha versos que recreen una certa idea de la memòria, que ens fan tornar al passat. De vegades per demanar de “suprimir-(ne) imatges”, però molt més sovint per fixar-ne la joia de viure. Aquest element em sembla fonamental: Muntané és un poeta que detecta la tristesa i que no s’està de consignar les pèrdues que va acumulant la nostra existència (a les pèrdues dedica, sobretot, els poemes de la primera part). Però és un líric que no es plany. La seva poesia no és autocomplaent, sinó més aviat distanciada, mesurada. Lamenta les clarors perdudes, però no converteix els versos en un ploricó melangiós i tou. Proposa de collir “el fruit del temps malalt”, allò que se’ns ofereix segons l’edat en què vivim. Elogia la “tristesa que somou i purifica, / que combat la desesma i la transforma”. La posició moral, doncs, resulta fonamental. La mirada del qui observa la pluja és tèrbola, però l’aigua, part defora del vidre, és molt clara.

En la primera part hi ha uns quants poemes importants. Mobles és el més memorable. El pretext de la botiga de mobles sembla adequat per reflexionar sobre determinats dies del nostre temps que “ens disposen l’espai de tal manera / que ens costa acomodar-lo”. I llavors aquests dies poden comparar-se a la botiga esmentada: “perfecta per mirar des del carrer, / però impossible d’habitar-hi”. Poemes com a embrions de narracions, poemes sobre els records de la infantesa i el relat de la memòria, dos poemes d’amor impecables (L’única sort i Religatio). En la poesia de Miquel-Lluís Muntané, “preval en tot la vida”; i la recerca obstinada de la bellesa sempre acaba obtenint premi.

                                                 

                                                  JORDI LLAVINA

                                                  El Mundo, dijous 2 de juliol de 2009

 

 

ENCETAR LA POMA. ESCRITS SOBRE CULTURA

Miquel-Lluís Muntané és ben bé un personatge polifacètic: sociòleg, crític musical –i president de l’Associació de Crítics i Comentaristes Musicals en Llengua Catalana- , membre del Consell de Cultura de Barcelona, professor a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, poeta, narrador, assagista i dramaturg, vinculat a institucions ben diverses, ens ofereix a Encetar la poma un conjunt d’escrits entorn de la cultura, sobretot la catalana. Provinents de publicacions diverses –“Avui”, “El 9 Nou”, “Cultura”, “Serra d’Or” o “El Temps”, entre d’altres-, el conjunt resulta doncs inevitablement miscel·lani. Val a dir, però, que tot i així la coherència de pensament que s’hi demostra és ben palesa, alhora que una certa unitat en els temes tractats i la manera d’enfocar-los.

D’entrada, l’estil és sempre precís i clar, tal com ho demana l’origen més o menys periodístic de molts dels textos. A més, la voluntat divulgadora de l’autor s’imposa sempre per damunt de l’especialització o de qualsevol exhibició culturalista. Ens trobem, doncs, amb un llibre adreçat a un públic ampli, amb l’única condició que s’interessi pel fet cultural. També trobem en el llibre, però, un fil més subtil que n’entrellaça els textos: tant si s’hi parla de música com de literatura, o bé d’art en general, acostumen a referir-se a personatges o aspectes oblidats entremig dels grans noms i corrents més coneguts pel gran públic. És cert que hi apareixen Whitman o Visconti; però també Jorge Debravo, Rafael Tasis, Òscar Samsó, Sala-Cornadó, Joan Colomines, Ricard Creus, Joan Pons o Agustí Eura, és a dir, alguns dels noms que corren el risc de quedar en segon terme enfront dels referents més coneguts per tothom. No és casual que un dels articles estigui dedicat a la llengua asturiana, tan minoritària, o que un altre sigui sobre l’esperanto, tan sovint reduït a un estatus merament anecdòtic; com tampoc no ho és que un altre gosi reivindicar la música del país, en àmbits i gèneres prou diferents, enfront d’un cert esnobisme majoritari que porta a valorar només tot allò que ve de fora. Fins i tot quan l’autor parla de Foucault, s’hi refereix a partir d’un estudi de Josep Antoni Bermúdez, professor de la Universitat de València. En bona manera, Miquel-Lluís Muntané pren partit, doncs, en aquest llibre per les causes que corren el risc d’acabar essent perdudes, per allò local quan és de qualitat i no deixa, per tant, de tenir un esperit universal encara que no gaudeixi del reconeixement necessari. En aquest sentit, Encetar la poma és un recull de textos plenament coherent, que pren partit per la cultura sense adjectius tot reivindicant-ne, sobretot, determinats aspectes i noms que semblen de vegades condemnats a un oblit injust. Un llibre, doncs, que té el mèrit, entre d’altres, de situar-se del tot al marge de les modes.

 

                                                         JOSEP MARIA RIPOLL

                                                         Serra d’Or, setembre de 2009

 

Si teniu interès a llegir més articles sobre l’autor, us recomanem:

 "Muntané i Sicart, poeta". Joaquim Ventalló. La Vanguardia, 18 d’abril de 1986.

 "El talent literari de Muntané". Anna Maria Vallès. Catalunya Cristiana, 18 de juny de 1992.

  "Dues menes de distàncies". Vicenç Llorca. Avui, 5 de gener de 1995.

 "L'hora de la ficció narrativa". Víctor Pallàs. Roda de Ter, desembre de 1997.

  "Millor actriu secundària". Isidor Cònsul. Serra d’Or, setembre 1998.

  "Versemblances". Andreu Sotorra. Avui, 21 de febrer de 2002.

  "Lirisme, observació i bellesa". Pau Joan Hernàndez. Avui, 13 de maig de 2004.

  "L'art de viure, l'art de versificar". José Antonio Arcediano. Amic@rt, abril de 2005.

  "Notes amenes d'un estiu a Girona". Anna Ballbona, El 9 Nou, 19 de maig de 2006.

  "La literatura del jo i la dels altres". Jordi Llavina. El Punt, 25 de maig de 2006.  

 "Poeta i difusor de poetes". Xavier Garcia. El Punt, 25 de novembre de 2009.