Llegint uns poemes de Puixkin traduïts al català, penso com és de difícil la traducció de poesia. Si és acceptat comunament per a qualsevol gènere que la traducció sempre té alguna cosa de crossa, d’ajut indispensable per als casos en què no som capaços d’assaborir l’original, en el cas de la poesia la dificultat s’eleva a la màxima potència i el traductor corre el risc d’esdevenir més traditore que mai. Fins i tot quan el vers és lliure i exempt, per tant, de qualsevol compromís amb la rima i amb la mètrica, no deixa d’haver-hi en el llenguatge poètic determinats matisos que difícilment es mantenen intactes en el pas d’una llengua a una altra. En casos extrems, es fa impossible traslladar els jocs de paraules, les troballes lingüístiques o la musicalitat inherent a cada idioma. Algú ha arribat a afirmar que la millor poesia és aquella que es pot traduir amb tota facilitat, però jo en discrepo; una poesia que es deixi traduir dòcilment, sense deixar en el camí ni una filagarsa de la seva essència, ha de resultar, en l’original, tan insípida com un breu extret d’un diari o, més encara, com la nota que pengem a la cuina per avisar que arribarem tard a sopar.

………………………………………………………………………………….

Un bon dia, no sé com, em vaig adonar que els qui compartim el gust per la descoberta tranquil·la i conscienciosa del món, solem referir-nos als llocs en present, mentre que els qui s’agraden de fer via i trepitjar quatre ciutats en tres dies, ho fan en passat. On nosaltres diem, per exemple: “Alexandria m’agrada”, ells diuen: “Alexandria em va agradar”. I és que, hagi o no de tornar-hi en el futur –que això no es pot saber mai–, l’un percep la ciutat estimada com aquella amiga permanent i fidel que espera retrobar així que les circumstàncies li ho permetin. Per a l’altre, en canvi, ve a ser com l’amant fugaç que li va omplir unes hores, o uns dies, però sense deixar-li cap solc especial al sentiment i a la memòria.

Fragment de La seducció dels rius. Diari d’un barceloní a Girona. Abadia Editors. 2006