Ja instal.lat, la parella d’abans –que tornava a fer-se magarrufes i a somriure’s amb aquella beneïda beneiteria dels enamorats de poc– em quedava de biaix, però podia continuar veient-los la cara. No vaig trigar ni cinc segons a reconèixer-la: era la Irene, segur, segur. Havien passat els anys i estava canviada. Però havia tingut prou temps per retenir la seva imatge i, sobretot, havia tingut massa temps per enyorar aquella imatge perquè pogués haver-hi cap confusió. Duia un vestit jaqueta de color fúcsia, una bossa de pell, sabates de taló, cares, sens dubte. El maquillatge era elegant, sense el més mínim excés i el pentinat revelava, no només bon gust, sinó una sessió de perruqueria recent. Tot plegat, prou diferent d’aquella adolescent dels texans sempiterns que jo havia conegut, enllà dels dies.

Vaig reviure, aleshores, amb absoluta nitidesa, aquella tarda de començaments d’estiu en què la Irene i jo ens vam estimar per primer cop. El moment en què se’ns va fer evident que tot el joc, un punt ingenu, d’intuïcions, d’aproximacions tàcites, de silencis carregats de sensacions que no gosàvem verbalitzar, desembocava en aquella dolça batalla cos a cos, en aquell devessall de passió i de tendresa. Unes quantes hores més tard, quan els últims reflexos del capvespre s’havien escolat definitivament per l’horitzó i la nit s’ensenyoria de la ciutat bulliciosa, vam caminar pels carrers amb un goig indefinible a frec de pell, un goig especial, únic, que mai més no he tornat a experimentar en cap altra circumstància de la meva vida.

Fragment del conte “Irene com un miratge”, inclòs al llibre Madrigal, La Busca edicions. Barcelona, 2001